Atmosfera de Júpiter

Patró de núvols a Júpiter. Llegenda:1= Regió Polar Nord, 2=Banda Temperada Nord Nord; 3=Banda Temperada Nord; 4=Banda Equatorial Nord; 5=Zona Equatorial; 6=Banda Equatorial Sud; 7=Banda Temperada Sud; 8=Banda Temperada Sud Sud; 9=Regió Polar Sud; 10=Gran Taca Vermella

L'atmosfera de Júpiter és l'atmosfera planetària de major grandària de tot el Sistema Solar. Està composta principalment per hidrogen molecular i heli en una proporció comparable amb la d'una estrella; també es troben presents altres elements químics, encara que en petites quantitats, com ara el metà, amoníac, àcid sulfhídric i aigua. Encara que la presència d'aquest últim compost no s'ha pogut observar de forma directa, es creu que resideix en les capes més profundes de l'atmosfera. L'abundància d'oxigen, nitrogen, sofre i gasos nobles en l'atmosfera de Júpiter supera els valors trobats en les estrelles en una proporció propera al 3:1.[1]L'atmosfera joviana no té un límit inferior definit i gradualment es transforma en l'interior líquid del planeta.[2] Les capes atmosfèriques són, d'inferior a superior, la troposfera, l'estratosfera, la termosfera i l'exosfera. Cada capa té un gradient tèrmic característic.[3] La capa inferior, la troposfera, posseeix un complicat sistema de núvols i bromes, compostes per estrats d'amoníac, hidrosulfur d'amoni i aigua.[4] Els núvols d'amoníac superiors que són visibles a la "superfície" de Júpiter es troben organitzats en una dotzena de bandes zonals paral·leles a l'equador, que estan delimitades per forts corrents atmosfèrics (vents) coneguts com a corrents en jet. Les bandes s'alternen en colors: a les bandes fosques se'ls anomena cinturons, mentre que clar i ras se les denomina zones. Les zones, que són més fredes, corresponen als corrents d'aire ascendent, mentre que els cinturons assenyalen els corrents descendents.[5] Es creu que el color més clar de les zones es deu a la presència de gel d'amoníac, no obstant, no es coneix amb exactitud la raó del color més fosc dels cinturons.[5] L'origen de l'estructura en bandes i dels jets d'aire no s'ha pogut determinar, encara que existeixen dos models teòrics. El primer model sosté que hi ha fenòmens en la superfície que recobreixen un interior estable. Segons un altre model, les bandes i els jets d'aire són simplement una manifestació del flux d'hidrogen molecular en el mantell de Júpiter, que estaria organitzat en un cert nombre de cilindres.[6]

L'atmosfera de Júpiter mostra una àmplia gamma de fenòmens actius, inclosa la inestabilitat de les bandes, vòrtex (ciclons i anticiclons), tempestes i llamps.[7] Els vòrtexs es manifesten en enormes taques (ovalades) de color vermell, blanc o marró. Les dues taques més grans són la Gran Taca Vermella i la Petita Taca Vermella (també conegut com a Oval BA);[8][9] aquestes i la majoria de les altres taques són de característiques anticiclòniques. Els anticiclons més petits solen ser blancs. Es creu que els vòrtexs són estructures relativament poc profundes, que no superen diversos centenars de quilòmetres. La gran taca vermella, que se situa en l'hemisferi sud, és el vòrtex més gran conegut en tot el Sistema Solar. La seva grandària és tal que podria encabir diversos planetes de la grandària de la Terra, i ha existit durant almenys tres-cents anys. La petita taca vermella, que es troba al sud de la gran, té una magnitud equivalent a un terç de l'anterior i es va formar l'any 2000 arran de la combinació de tres ovals blancs.[10]

Júpiter presenta tempestes poderoses, sempre acompanyades per llamps. Aquestes tempestes són un producte de la convecció humida en l'atmosfera relacionada amb l'evaporació i condensació de l'aigua. Aquests llocs presenten forts moviments ascendents d'aire que produeixen la formació de núvols brillants i densos. En general, les tempestes es formen a la regió dels cinturons. En Júpiter els llamps són molt més poderosos que a la Terra, però, són menys freqüents i el seu nivell mitjà d'activitat és comparable al terrestre.[11]

Altres idiomes